Plometes, el petit nakota.

Plometes, el petit nakota.

“Un projecte fet realitat”, o també es podria dir una il·lusió materialitzada.

Quan la meva amiga Margarida Casacuberta que llavors era mestra va començar a escriure històries sobre un nen indi i les compartia amb mi, poc ens imaginàvem que allò arribaria a convertir-se en un llibre tan i tan especial, escrit i dissenyat per ella i que a més a més aniria acompanyat amb un C.D fet i dissenyat per mi.

La primera proposta de la Margarida va ser que fes fotografies perquè la Míriam Jaques (il·lustradora) les fes servir de models pels dibuixos del llibre. Però desprès em va demanar que fes un C.D complementari al llibre per donar més informació del món d’en Plometes. I a partir d’aquí varem començar a treballar en aquest C.D , la veritat es que jo no sabia com ho faria, dons no tenia cap experiència, només havia fet un curset de disseny de pàgines web, tot el que tenia era moltes ganes i la certesa de que ho havia de provar.

Així que sense cap garantia de que això es materialitzes,
la il·lusió de les col·laboradores i tota la força de la Margarita varen treballar en aquest projecte, i finalment el passat 21 de Novembre es presentà:

Plometes, el petit nakota.
Una història escrita per: Margaria Casacoberta.

Qui?

Em dic Sílvia de la Paz i vaig començar el camí de la meva vida a Barcelona, ciutat per la que sento un gran vincle tot i que no hi he viscut mai. Primer vaig viure a Badalona i actualment visc a Sant Fost de Campsentelles. Sempre entre mar i muntanya.
De petita era una nena alegre, somiadora, observadora i sensible. No m’amoïnava pas massa pel futur però la vida va seguint el seu curs i el 1992 vaig començar a estudiar fotografia a l’I.E.F.C. Allà vaig estudiar durant tres anys i en el transcurs d’aquest temps vaig aprendre moltes coses: a estimar la fotografia i a valorar-la com un mitjà de comunicació capaç d’anar més enllà de la imatge i així poder transmetre sentiments i emocions.

Vaig adonar-me que en la fotografia has de dominar la tècnica, la llum, la composició però que a més a més fa falta posar-hi sentiments per poder-los transmetre. També vaig aprendre que davant d’una mateixa situació cada persona capta la realitat de manera diferent i, per tant, ara sé que la meva manera de fotografiar és única, ni millor ni pitjor, sinó la meva.

Després d’aquests i molts altres aprenentatges que he fet per aquests camí de la meva vida, ara estic casada i tinc tres fills que m’absorbeixen gran quantitat de temps. Part d’aquests temps ens agrada compartir-lo fent passejades per la muntanya a peu o en bicicleta per no oblidar el nostre passat i present encara molt vinculat al ciclisme.

En aquests moments dedico el meu temps al món de la imatge, ja sigui amb la càmera o amb l’ordinador o amb el que faci falta. El que si que tinc clar és que vull emprar la imatge per comunicar i per transmetre la meva manera de veure la vida. I a continuar el camí!